miércoles, 30 de noviembre de 2011

"Klik!" Pirineotan / "¡Clik!" en Pirineos




       "Hobe berandu..., beranduago baino" / "Más vale tarde..., que más tarde"




Urriak 29 / 29 de octubre


Aspaldian nenbilen Pirineoak ezagutu behar nituela eta Pirineoak ezagutu behar nituela esaka. Gauza bat zela edo bestea zela, beti usten nuen bidaia hau alde batera. Azkenean, aurten, eta udazkeneko kolore ederrak aprobetxatu nahian, lagunekin (Ander eta Iban) plana egin eta bertara abiatzea erabaki genuen.

Llevaba tiempo diciendo que quería ir a Pirineos y que quería ir a Pirineos. Por una razón o por otra, siempre dejaba este viaje a un lado. Por fin, este año, y con intenciones de aprovechar los colores que nos da el otoño, hice el plan con los amigos (Ander e Iban) y decidimos ir.

Ander eta Iban Pirineoen ezagun ziren, baina niretzako espektakulu hutsa zen ikusten nuen dena. Bertara heldu aurretik ere, bidean gelditzeko arrazoi ugari ikusi nituen, baina behin bertara helduta, bidean gelditze ezaren zergatia errez asko ulertu nuen.

Ander e Iban ya conocían el Pirineo, pero para mi era puro espectáculo todo lo que veía. Antes de llegar allí, ya vi suficientes motivos por los que parar, pero una vez llegado allí, entendí perfectamente el porqué del no parar en el camino.

Lehengo iluntzea Zurizan bertan egin genuen. Eguzkia ezkutatzen hasi aurretik, enkuadre ezberdinak bilatzen aritu ginen, baita argazki batzuk botatzen ere, zegoen argiak horretarako aukera ematen bait zuen. Egia esanda, lehenengo gerturatze hau zaila egin zitzaidan, ez bait nuen ingurua ezagutzen eta dena berri suertatzen bait zen niretzat. Hala ere, argazkiren bat edo beste atera ahal izan nuen, bai ilundu aurretik eta baita iluntzean ere, eta pozik gelditzeko arrazoiak izan.

El primer atardecer lo hicimos en Zuriza. Antes de que el sol empezara a esconderse, nos dedicamos a buscar diferentes encuadres, y también a tirar más de una foto, ya que la luz nos lo permitía. A decir verdad, este primer acercamiento se me hizo difícil, puesto que al no conocer el entorno todo se presentaba nuevo ante mi. Aún así pude sacar alguna foto que otra, tanto antes como en el mismo atardecer, y tener razones para quedarme a gusto.




Ilundu aurretiko argazkiaren oso antzekoa iluntzean bertan ateratzen saiatu nintzen, baina azkar konturatu nintzen zein zaila den horrelako kontraargiei aurre egitea. Lehen aldia zen, mendikate baten aurrean iluntze baten argazki saioa egiten nuela, eta ortzemuga irregularra izateak dakartzan arazoak azkar somatu nituen, batez ere filtroak kalatzerako orduan. Hala ere, argazkiren bat edo beste libratzea lortu nuen eta baita eragindako arazoetatik probetxuzko ikasgaiak barneratzea ere.


Intenté sacar una foto muy parecida a la anterior de antes del atardecer, pero pronto me di cuenta de la dificultad que acarrea hacerle frente a semejantes contraluces. Era la primera vez que hacía fotos de atardecer frente a una cordillera, y pronto caí en la cuenta de lo difícil que es sacar fotos con el horizonte irregular, sobre todo a la hora de calar los filtros. Aún así pude librar alguna que otra foto, y también obtener aprendizaje de las dificultades que crean estas situaciones.



Behin iluntzeari argazki batzuk atera eta gero, gauari so gelditu ginen afaldu bitartean. Baina gauak ez zigun bere aurpegi onenik eskeini eta lainoen presentziak, hobe esanda, zeruaren estalketak, hurrengo egunerako planak egitera eraman gintuen.

Una vez de sacarle fotos al atardecer, nos quedamos a la espera de lo que nos deparaba la noche mientras cenábamos. Pero la noche no nos ofreció su mejor cara, puesto que el cielo nublado, mejor dicho encapotado, nos llevó a planear el día siguiente.




Urriak 30 / 30 de octubre




Hurrengo eguna, nire kasuan behintzat, ez zen egun onena izan argazkiei dagokienez. Egunsentian esperantza larregi jarriak neuzkan, baina ezin izan nion probetxurik atera, buruan neukana ez bait zuen naturak eskeini. Hasiera batean Alanoak argiturik azalduko zirelakoan nengoen, baina eguzkiaren ibilbidea ikusirik, hori ez zela posible eta, beste toki batzuk ikustatzera abiatu ginen. Aurreko argazkietan azaldutako errekaren ibilbidea jarraitu eta Ezkaurre azpira joan ginen, berau argiz harrapatuko genuen esperantzaz. Eta baita harrapatu ere, baña zein zailak diren argiaren kontrolak kasu hauetan. Isladekin jolastuz atera nuen libratu ahal izan dudan argazki bakarretariko bat.

El siguiente día, por lo menos en mi caso, no fue el mejor en lo que se refiere a la fotografía. Tenía puestas muchas esperanzas en el amanecer, pero no pude sacarle el provecho que hubiese querido, puesto que la naturaleza no ofreció lo que tenía en mente. Al principio creía que los Alanos aparecerían iluminados por el sol, pero viendo el recorrido del sol, y viendo que no iba a ser posible, nos dirigimos a ver otros sitios. Siguiendo el río que aparece en las fotos anteriores, fuimos a las faldas de Ezkaurre, con la esperanza de que este se nos mostrara iluminado por el sol. Y sí que lo pillamos, pero qué difíciles son los controles de la luz en estos casos. Jugando con los reflejos saqué una de las pocas fotos que pude librar de esa mañana.


Egunsentiko sesioa amaitu eta gero, gosez, ez bait genuen gosaldu argazkiak ateratzera irten aurretik, Zurizako kanpineko tabernara sartu ginen. Barruko berotasunean, egunean zehar egingo genituen gauzak planeatzen aritu ginen gosari bero bat hartu bitartean. Eguerdi aldean, Ibanek ezagutzen zuen Belabartzeko ur-jauzira abiatuko ginen. Bertan sesio bat egin eta, bazkaldu eta gero, Hechoko Bailaran dagoen Ozako Oihanera joatea zen hasierako plana, bertan iluntzea harrapatzeko asmotan. Beraz, eta gauzak prestatu eta gero, Belabartzerantz abiatu ginen. Ez genuen ur askorik aurkitu ur-jauzian, baina udazkenak ematen dituen hostoen erortzeari probetxua atera genion, dantza oso erakargarrian azaltzen ziren eta.


Una vez terminada la sesión del amanecer, y con hambre, puesto que habíamos salido sin desayunar, fuimos al bar del camping de Zuriza. En el calor del interior, planeamos lo que iríamos a hacer durante el día mientras nos tomábamos un desayuno calentito. Hacia el mediodía iríamos a conocer la cascada de Belabarce que Iban ya conocía.. Tras una sesión en la misma y, tras comer, nos dirigiríamos a la Selva de Oza, situada en el Valle de Hecho, con intenciones de hacer allí el atardecer. Así, y tras preparar las cosas, nos dirigimos a Belarbace. No encontramos mucha agua en la cascada, pero supimos sacar provecho a la caída de hojas que nos da el otoño, ya que se mostraban con atractivos bailes.


Belabartzeko ur-jauzia aurkitzen den txokotik atera eta Hecho Bailarara abiatu aurretik bazkaltzeko momentutxo bat hartu genuen. Momentutxoa luzatu egin zen, oso gustora bait geunden eguzki izpien beropean. Iluntze ordua gainera bota aurretik, eta bidean beste geldialditxo bat egiteko asmoa geneukala eta, azkenean erdi presaka jarri ginen bidean. Picoya tontorpetik pasatzen den Veral erreka alboan gelditu ginen argazki batzuk ateratzen. Ander eta Iban, erreka eta tontorra jasotzeko ahaleginetan aritu ziren, baita ni ere. Hala ere, gehien gustatu zitzaidan ikuspegia, Espeluga tontorra eta inguruak jasotzen zituen hau izan zen. Eguzkiak horma hori nola argitzen zuen asko gustatu zitzaidan; eta bide batez, goizean bilatzen ari nintzena aurkitu nuen.

Tras salir del rincón de Belarbace y, antes de dirigirnos hacia el Valle de Hecho, nos tomamos un momentito para comer. El momentito ese se alargo, puesto que estábamos muy a gusto bajo los cálidos rayos del sol. Antes de que se nos echara el atardecer encima, y ya que teníamos pensada otra paradita en el camino, al final nos movimos con algo de prisa. La paradita fue bajo el Picoya, al lado del río Veral, donde Ander e Iban intentaron fotografiar la cima con el río, también yo. Pero la vista que más me gusto fue esta en donde se pude ver la cima de Espeluga y su entorno. Me gustó mucho cómo iluminaba el sol esa pared; y de paso quitarme la espinita que se me quedó clavada a la mañana.


Konturatu orduko, iluntzeari argazkiak ateratzeko ordua gainera bota zitzaigun, aurreko gauean ordu aldaketa izan zela eta, oraindik honen konszientzia eduki gabe. Saiatu ginen nahi genuen tokira heltzen, baina ezinezkoa izan zen. Bidean, momentutxo bat gelditu eta erreka hertzean jasotako argazki hau izan zen iluntze horretan libratu zen argazki bakarra. Pena galanta jaso genuen, ederra bait zen bidean iluntzeak eskeintzen zituen koloreen aberastasuna. Hau eta gero, gauean argazkirenbat egiteko esperantza gelditzen zitzaigun.

Para cuando nos dimos cuenta, la hora de sacar fotos al atardecer se nos echó encima, sin ser conscientes todavía de lo que suponía el cambio de hora que se produjo la noche anterior. Intentamos llegar a donde queríamos, pero fue imposible. Paramos un momento en el camino y esta fue la única foto que se libró de ese atardecer. Sentimos una gran pena, puesto que los colores que mostraba el atardecer mientras íbamos en camino fueron espectaculares. Después de esto, nos quedaba la esperanza de sacar alguna nocturna.


Baina gauak ez zuen nahi nuena eman. Nahiz eta argazki pare bat atera, Acher gaztelua protagonista gisa, jasotako emaitza ez zitzaidan asko gustatu. Exposizio luzeko argazki pare bat bota nituen, baina lainoen mugimendua zela eta, izarren arrastoa tartekatua agertzen zitzaidan bietan eta bertan behera bota nuen saiakera.


Pero la noche no dio lo que quería. A pesar de sacar un par de fotos, tomando el castillo de Acher como protagonista, el resultado final no me gustó mucho. Tiré un par de fotos de larga exposición, pero el movimiento de las nubes hizo que, el rastro de las estrellas quedara cortado en ambas, así que aborté el intento.




Urriak 31 / 31 de octubre



Egun motzena izan arren, argazkiei dagokienez aberasgarriena izan zela iruditzen zait. Gau hotz bat igaro eta gero, goizeko 6:00tan esnatu eta martxan jarri ginen. Egun garbia zetorren, argitu baino lehen zerua izarrez betea ikusten bait zen. Trasto denak hartu eta lokalizazio bila hasi ginen. Bapatean, tontor ezberdinak argiz margotzen hasi eta, batak besteari apenas hitzik esan gabe, argazkiak bota eta bota aritu ginen. Txipeta izan zen niretzat "modelo" ederrena, errekarekin jokatuz argazki ugari atera bait nizkion. Egunsenti honek, aurreko egunetan galdutako denaren konpentsazioa ekarri zuen. Ordu bat inguru aritu ginen argazkiak atera eta atera, eta denon aurpegitan nabari zen egun horrek zer ekarri zigun. Nahiz eta argi ederrena ere joanda egon, inguruak eskeintzen zituen aukerei ezin uko egin egon nintzen, eta hurrengo argazkia izan zen horren eredu. Lehen plano ederrak eskeintzen zituen erreka hori ezin zen erraz bertan behera utzi. Penaz gelditu nintzen, azkenengo argazki hau, Txipeta argi ederrez argiztua zegoenean ez ikusteaz, baina honek, hurrengo bueltatzean edukiko ditudan aukeren berri ematen zidan, eta berriro ere Pirineoetara bisita egiteko nahia birsortu.

A pesar de ser el día más corto, creo que fue el más productivo en cuanto a fotografía se refiere. Tras pasar una fría noche, nos despertamos para las 6:00 de la mañana. Venía un día claro puesto que el cielo se veía lleno de estrellas antes de amanecer. Coger todos los trastos y empezamos a buscar localizaciones. De repente,empezaron a pintarse de luz las diferentes cimas y, sin mediar palabras entre nosotros, empezamos a sacar fotos y más fotos. Para mi fue Chipeta el "modelo" más bonito, ya que, jugando con el río le saqué varias fotos. Ese amanecer trajo la compensación de lo perdido en los días anteriores. Estuvimos alrededor de una hora sacando fotos, y en el rostro de todos se veía lo que nos había deparado ese amanecer. A pesar de que la mejor luz ya se había ido, no pude resistirme a las opciones que presentaba aquel entorno, como muestra la siguiente foto. Ese río que ofrecía impresionantes primeros planos no se podía dejar a un lado. Me quedé con pena de no haber visto esta última foto cuando Chipeta estaba iluminada con las mejores luces, pero a su vez me anunciaba sobre las posibilidades que tendría mi siguiente vuelta al Pirineo.







Ondoren, gosaldu eta, etxera bueltan jarri aurretik, inguruan bueltatxo bat ematera joan ginen, Ibanek komentatzen zuen txokotxo bat ikustatu nahirik. Bueltatxo txikiak txoko ederra ekarri zigun begietara, eta argazki pare bat atera eta gero, agur esan genion Pirineotako irteerari.


Después, desayunar y, antes de volver para casa, fuimos a dar una vuelta por los alrededores, con intenciones de ver un rincón que Iban mencionaba. La pequeña vuelta nos trajo una preciosa visión, y tras sacar un par de fotos dijimos adiós a nuestra salida al Pirineo.


Azkenengoz, eta blog-eko lehen sarrera honi amaiera emateko, eskerrak eman beharrean nago, sarrera honen gai hau burutzera lagundu nauten Ander eta Ibani, hauek gabe ez bait zen posible izango "Klik!" Pirineotan. Eskerrik asko bioi! Zuei eskeinia.

Por último, y antes de finalizar esta primera entrada del blog, tengo que dar las gracias a Ander e Iban  quienes me han ayudado a realizar el tema de esta entrada, puesto que sin ellos no habría sido posible "¡Clik!" en Pirineos. Muchas gracias a los dos! Dedicada a vosotros. 






miércoles, 23 de noviembre de 2011

Aurkezpena / Presentación

Ongi etorri guztioi!

Denbora bat nenbilen blog bat sortzeko nahiarekin, baina ez nekien zein itxura eman eta nondik hasi. Azkenean pausua ematea eta nire esperientzi ezberdinak zuenganatzea erabaki dut.
Izenburua, argazki bakoitzak, "klik!" bakoitzak, eragiten dituen istorio ezberdinen ondorioz jarri diot.
Espero dut, istorio asko kontatu eta zuen gustoko izatea.
Besterik gabe, besarkada bat eta laister arte,

Iker

                                              

¡Bienvenidos todos!

Llevaba ya algún tiempo con el deseo de crear un blog, pero no sabía qué imagen darle ni de dónde empezar.
El título se lo he puesto por las diferentes historias que crea cada foto, cada "¡Clik!".
Espero poder contaros muchas historias y que sean de vuestro agrado.
Sin más, un abrazo y hasta pronto,

Iker